Carta a Joan Ridao

A continuació us mostrem un article d’Hèctor López Bofill, militant d’Esquerra d’Altafulla  i professor de Dret Constitucional a la UPF, publicat el passat 3 d’agost al diari Avui.

Benvolgut Joan Ridao: T’he expressat diversos cops en privat les meves discrepàncies amb la deriva ideològica i estratègica que traspuen les teves declaracions en els mitjans de comunicació, una línia de pensament que, per bé que s’ha consolidat amb l’acord de finançament, fa temps que porta ensenyorint-se de l’acció política d’ERC. Com que no vull contribuir a aquest mal endèmic del país de reprimir en públic allò que es manifesta lluny de l’àgora (un costum, d’altra banda, al meu parer tributari de la immaduresa democràtica) no vull deixar passar l’ocasió per repetir els meus arguments sempre des del profund respecte, la cordialitat i l’admiració que saps que et professo com a jurista i com a persona.

Vull centrar la meva exposició en un comentari teu de l’entrevista concedida a aquest diari que em sembla paradigmàtic del que plantejo. Abans, però, i amb caràcter general, reitero el meu radical desacord amb el fet que un partit independentista hagi acabat abraçant el model de reivindicació mesurada i de concessió lenta (allò que en d’altres èpoques s’anomenava peix al cove) just en el moment en què el conjunt del catalanisme ha percebut el rotund fracàs d’aquest projecte de mínims. Aquesta, deixa’m recalcar-ho, ha estat l’única virtut del procés estatutari del qual ara vivim els apèndixs: fomentar la certesa que Espanya i el sistema jurídic i polític que es va erigir amb la Transició són nocius per a Catalunya. En el moment que es podia desbocar la ruptura i que ERC podia ajudar a precipitar-la, el partit s’arrenglera amb el mateix ordre que ens ha portat a la decadència. Dient que sí al finançament es diu que sí a un Estatut retallat per al qual ERC havia demanat el vot en contra, es diu que sí a l’espoli fiscal, a la LOFCA, a l’autonomisme i a la Constitució de 1978. Repeteixo, en un context de descrèdit global del sistema, en una crisi econòmica galopant que Catalunya pateix més a causa de la dominació política, amb l’ascens de noves generacions de catalans desacomplexats que no entenen les raons d’aquest servilisme i amb unes elits econòmiques desesperades que es limiten a seguir al compàs del que han fet tota la vida en un immobilisme diabòlic. La solució d’ERC davant d’aquest panorama: fer de CiU però en temps colèrics, contra els quals la lleu pàtina de les polítiques socials és un escut de paper.

Anem al teu comentari publicat a l’entrevista de diumenge 26. És aquest: “La clara vocació com a partit de govern i l’opció claríssima en el finançament han situat ERC en una vocació d’independentisme modern, allunyat de les tesis d’aquest independentisme més sentimental. S’ha produït allò que en termes mercantils en diem operació acordió: estic convençut que en aquest camí hem perdut molta gent que tenen pressa. I crec que hem substituït aquests independentistes per uns de nous i hem incorporat al que representa ERC gent de l’òrbita del PSC. Són pocs però qualitativament importants, com Josep Ramoneda o López Burniol”.
El que està fent ERC és just el contrari del que s’espera d’un partit que hagi de liderar un gest d’emancipació nacional. Això és, en comptes de cohesionar les bases, de tenir-les mobilitzades i enfervorides, se’n provoca la desmotivació i la desbandada. Torpedinar la teva gent. Això per a què? Per provar de fer forat en sectors que mai no et recolzaran. L’afany d’estendre’s en cercles econòmics, intel·lectuals o socials de precària o nul·la sensibilitat sobiranista ha estat pagat amb el pitjor cost possible: la pèrdua de suport dels teus aliats naturals. L’exemple dels intel·lectuals és flagrant. Estimat Joan Ridao, que en Josep Ramoneda o en López Burniol estiguin lleugerament desenganyats d’Espanya no equival a comptar-los com a actius propers a ERC. Et penses que simpatitzaran amb ERC? Que la votaran? I per contra: on són els intel·lectuals que recolzaven el partit al 2003? Per posar tres noms de trajectòries molt diferents: Salvador Cardús, Joan Ramon Resina o Víctor Alexandre. De veure en ERC un partit diferent, ple de promeses, de radicalitat democràtica, de fermesa nacional i de garantia de la justícia social a caure, tots ells, en un profund desengany. O és que un Josep Ramoneda (“qualitativament importants”, dius) val més que un Salvador Cardús? Això només pot ser així per a algú que es deixi enlluernar per un teixit mediàtic i cultural (en el qual Ramoneda participa) que té tota la potència d’un Estat al darrere, d’aquest Estat espanyol amb el qual ERC, en teoria, es troba en conflicte.

Però l’esment als intel·lectuals em serveix per endinsar-me en l’argument central de caràcter electoral i social, i és que el discurs del gradualisme d’esquerres que propugnes i que s’ha estès en la direcció d’ERC té el perill d’adreçar-se a votants inexistents. No entenc per què es continua clavant la banya en aquesta estratègia que ja ha demostrat la seva esterilitat en el darrer cicle electoral. Tornem a la mateixa dialèctica: l’intent de captar nous vivers de votants en l’electorat d’esquerres de poca o nul·la adhesió a l’independentisme es paga amb una collita precària de nous votants i amb la fuga de quantitats ingents dels que t’eren fidels. Això sense oblidar que qualsevol èxit dins el sistema (com suposant que fos el finançament) es capitalitza pel partit de l’ordre d’esquerres: el PSC. En el tema del finançament, per cert, també hem pogut constatar com des d’ERC s’ha seguit la consigna de menystenir les bases: ni les JERC, ni organitzacions socials properes com Sobirania i Progrés, ni una bona colla de militants han acceptat l’acord. Els “sectors crítics testimonials” dins d’ERC, com tu els anomenes, són, d’entrada, més del 10% requerit per plantejar un referèndum sobre el finançament que, contra la legalitat estatutària, la direcció es va negar a convocar.

Sincerament l’independentisme d’esquerres, i tot allò que pot aportar a Catalunya, es mereix més que aquesta situació de degradació que la ideologia està patint en la seva praxi. Naturalment, la direcció d’ERC és lliure de triar aquest camí, que per això fou escollida en un Congrés Nacional (per bé que aquests plantejaments poc agosarats no estaven clarament propugnats per la candidatura guanyadora). Però et demano (i encara no tinc cap dubte sobre això) que si es persisteix en aquesta línia i les conseqüències electorals són devastadores s’assumeixin aquelles responsabilitats que dignifiquen l’exercici de la política.